Antoni Calvet, 'Gaziel'

Agustí Calvet Pascual (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 7 d'octubre de 1887 – † Barcelona, 1964) va ser un escriptor i periodista català, conegut sota el pseudònim de Gaziel. Va néixer al sí d'una família burgesa que emigrà a Barcelona quan ell era encara un nen, malgrat que sempre va mantenir-se en contacte amb la seva localitat natal. Al 1903 va començar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, impulsat pel desig patern de que guanyés una notaria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres, la seva veritable vocació. Va viure uns mesos a Madrid, on es va doctorar el 1908. Allà va tenir la oportunitat de tractar amb diverses figures de l'època, com Bonilla y San Martín –el seu estimat mestre–, Ramón y Cajal, Luis Simarro, Unamuno, Galdós i Valle-Inclán.

Va iniciar la seva carrera periodística a La Veu de Catalunya, la revista de la Lliga Regionalista. Al 1911 va començar a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans, fundat poc abans per Prat de la Riba. A la capital francesa, on s'hi havia traslladat per a aprofundir els seus coneixements, va viure l'esclat de la Gran Guerra, sobre la qual va donar compte a les seves cròniques per a La Veu. Aquests treballs no agradaren a Prat de la Riba (que dirigia La Veu) i sí, en canvi, a Miquel dels Sants Oliver, que en aquells moments encara era col·laborador amb el periòdic de la Lliga. Això va portar a Gaziel a incorporar-se a La Vanguardia per a escriure sobre el Paris de la Primera Guerra Mundial. Les seves cròniques sobre la guerra van ser molt llegides a tota Espanya i el van consagrar com periodista. Des de llavors, i fins a 1953, va utilitzar quasi exclusivament el castellà, cosa que li va portar no poques crítiques per part dels sectors més catalanistes. Al diari barceloní, que durant la República va ser un dels que tenia més tirada de tota Espanya, va transcorrer bona part de la seva carrera periodística, i fins i tot va arribar a dirigir el diari entre 1920 i 1936. A aquella època es va convertir en el periodista polític més admirat i en el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica, que era el públic natural de La Vanguardia.

En esclatar la Guerra Civil, es va exiliar. Seva és la frase: "Si de la República han d'estar absents les dretes, quan manen les esquerres, i després, quan són les dretes les que governen, les esquerres han d'embogir i llençar-se a la revolució, no hi haurà, no l'ha hagut encara, veritable democràcia a Espanya. Com tantes altres coses, la democràcia aquí no es més que un nom d'arrels clàssiques i de contingut estranger". Va tornar a Espanya a 1940, acuitat per l'avanç nazi a Europa. Fou processat i absolt per les autoritats franquistes. Es va establir a Madrid, i va començar a escriure en català llibres de memòries i de viatges. Ja septuagenari, va tornar a Barcelona on va reprendre amb entusiasme l'escriptura en la seva llengua materna, tractant de reconciliar-se amb el catalanisme de la seva joventut.

Republicà i de tarannà modern, laïc i demòcrata, amant de la seva terra i la seva llengua, més federalista que nacionalista, va morir a l'edat de 77 anys i va deixar un llegat literari format per vuit llibres en castellà i catorze en català. Josep Benet, al pròleg a l'Obra Catalana Completa (1970) que va publicar pòstumament l'Editorial Selecta, va valorar així la seva contribució: «Probablement ha estat l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana aquest segle». Per a molts és considerat el primer periodista "modern" de l'estat espanyol, i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits.

És l'autor de la frase: «No seran pas les voluntats dels homes sinó les lleis de la Història les que alteraran l'actual estructura de la Península Ibèrica; la millor forma de produir-se aquesta evolució serà dins d'una Europa unida».