¡Andaluces, levantaos!
¡Pedid tierra y libertad!
¡Sea por Andalucía libre,
Iberia y la Humanidad!

Teófilo Braga i la construcció ibèrica

Teófilo Braga, president que va ser del govern provisional de la República de Portugal, escrivia abans que es proclamés la República al seu país, a propòsit d'una possible unió d'Espanya i Portugal:

"Si la República a la Península hispànica vol tenir un destí ferm i progressiu haurà de seguir les tendències separatistes, que són immortals, amb la forma disciplinada d'un pacte federatiu, reconstituïnt l'autonomia d'aquests petits Estats de l'Edat Mitja. Quan la República hagi dividit Espanya en els Estats autònoms de Galícia, Astúries, Biscaia, Navarra, Catalunya, Aragó, València, Múrcia, Granada, Andalusia, Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella, i Lleó, llavors només Portugal podrà constituir amb ella una Federació, tenint assegurada la seva independència contra tota annexió ibèrica llavors només podrà constituir, sense obstacles, el Pacte Federal dels Estats lliures peninsulars i ibèrics. El contrari és un absurd, una violència, que no es farà sense vessar sang, i el resultat el qual es veuria destruït poc temps després, com ho va ser al 1640."

I dirigint-se als republicans espanyols, Teófilo Braga hi afegia:

"El règim republicà mentre ambdós països es governin per ells mateixos, no pot, sense viciar la seva essència, atacar el principi de les autonomies nacionals. Gràcies a la República, Espanya serà emancipada, d'aquest unitarisme polític que l'ofega; una nova saba circularà entre les diferents parts que composen aquest país; les seves energies heròiques, les seves capacitats artístiques i científiques trobaran un nou al·licient. I el mateix Portugal, atrofiada per seixanta anys d'un liberalisme bastard, veurà sorgir en el règim republicà els seus nous homes que tindran consciència d'omplir una missió social. Els dos països confederats formaran una potència europea, veritable punt de suport de la Confederació Llatina o occidental, la Federació Ibèrica, tenint com a propòsit una acció comuna, tindran una gran influència internacional sota el triple punt de vista científic, econòmic i jurídic.

És un fet indiscutible que durant els darrers trenta anys, el moviment de secessió a Catalunya —la Portugal de l'Est— ha pres gran increment. Semblava que amb la República, aquest separatisme latent quedaria esvaït, ja que la República cabia esperar que fora federal. Però la no alteració de les bases de l'Estat ha donat, per contra, nova empenta al separatisme català. Seria ridícul pretendre que aquest moviment és artificial. No. Respon a una realitat històrica. El separatisme és la resposta que abaix es dona a l'Estat cesarista, a l'Estat unitari i gendarme. Les raons que fa tres segles varen determinar la separació de Portugal i la insurrecció de Catalunya faran que demà, si la política espanyola no pateix una transformació radical, Catalunya es separi i després Bascònia, Galícia, les Balears...
La nació respon a un procés històric necessari. Abans que el món faci la seva unitat definitiva, abans que desapareguin completament les fronteres —gran idea socialista—, la nació és un esglaó, una part d'aquest grandiós moviment d'integració en l'espai i el temps. Però el que no té raó de ser, el que s'enfonsa inevitablement en un moment de crisi, és tota estructuració artificial oposada al rumb progressiu de la Història. Va desfer-se l'Imperi austrohongarés; va quedar esquarterat per la guerra perque allà també, com a Espanya, l'Estat feia impossible la lliure coordinació nacional. A Espanya, que en suma és el que queda d'un vell imperi, li està reservat una fi semblant, seguint el procés d'enfonsament, si no es tritura l'Estat per a fer sobre les seves runes una estructuració enfocada cap endavant i no endarrere, com passa ara.
L'aspiració d'un espanyol revolucionari no ha de ser que un dia, potser no llunyà, seguint l'impuls actual, la Península Ibèrica quedi convertida en un mosaïi balcànic en rivalitats i lluites armades fomentades per l'imperialisme estranger, sinó que, per contra, ha de tendir a buscar la lliure i espontània reincorporació de Portugal a la gran unitat ibèrica”…

Portugal, tan lluny

Aquest diumenge farà ja dues setmanes de les eleccions a la presidència de la República de Portugal i es pot dir que, entre nosaltres, el seu ressò ha passat amb la mateixa rapidesa i indiferència que si s’hagués tractat de Guinea-Conakry, Vanuatu o Belize. Sempre m’ha sorprès i disgustat aquest desinterès català per Portugal, país amb el qual tantes coses tenim en comú, en el passat i en el present. Units a Espanya per l’esquena, façana atlàntica i mediterrània de la península ibèrica, respectivament, uns i altres ja fa temps que hauríem d’haver fet una aliança d’interessos, ja que a tots ens convé una península multipolar i no radial, amb seu central a Madrid. Ens convé en l’economia, el transport, la cultura i la política.

De fet, es pot dir que Portugal ens en deu una. Immersos tots dos, el 1640, en una guerra contra Castella, ells van aconseguir desempallegar-se’n i proclamar-se independents, en tenir el gruix de les tropes enemigues centrades en Catalunya. En parlàvem, en un sopar memorable, davant del riu Teixo, a Lisboa, amb Mário Soares i Manuel Alegre. Aquest darrer, candidat de l’esquerra a la presidència de Portugal i bon coneixedor de la poesia catalana, és un destacadíssim poeta, novel·lista, vicepresident del Parlament i autor del preàmbul de la constitució del seu país, on el primer valor al qual es fa referència és la “independència nacional”. Ja des de l’època del seu activíssim exili a Algèria, ha unit sempre els plantejaments d’esquerres amb la defensa de la identitat nacional, sense cap mena de complex.

La iniciativa privada catalana ja fa temps que té a Portugal un pes notable, mentre que, ben contràriament, les relacions polítiques entre partits institucions són, de fet, pràcticament inexistents i les culturals són mínimes. És llàstima que així sigui i que no puguem beneficiar-nos d’uns fluxos de relacions que tan positius serien en l’àmbit cultural, per a les nostres llengües, i econòmic, pensant sobretot en el mercat tan interessant que configuren els països de llengua portuguesa. I, lògicament, també a la política.

(article publicat a NacióDigital.com)

Antoni Calvet, 'Gaziel'

Agustí Calvet Pascual (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 7 d'octubre de 1887 – † Barcelona, 1964) va ser un escriptor i periodista català, conegut sota el pseudònim de Gaziel. Va néixer al sí d'una família burgesa que emigrà a Barcelona quan ell era encara un nen, malgrat que sempre va mantenir-se en contacte amb la seva localitat natal. Al 1903 va començar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, impulsat pel desig patern de que guanyés una notaria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres, la seva veritable vocació. Va viure uns mesos a Madrid, on es va doctorar el 1908. Allà va tenir la oportunitat de tractar amb diverses figures de l'època, com Bonilla y San Martín –el seu estimat mestre–, Ramón y Cajal, Luis Simarro, Unamuno, Galdós i Valle-Inclán.

Va iniciar la seva carrera periodística a La Veu de Catalunya, la revista de la Lliga Regionalista. Al 1911 va començar a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans, fundat poc abans per Prat de la Riba. A la capital francesa, on s'hi havia traslladat per a aprofundir els seus coneixements, va viure l'esclat de la Gran Guerra, sobre la qual va donar compte a les seves cròniques per a La Veu. Aquests treballs no agradaren a Prat de la Riba (que dirigia La Veu) i sí, en canvi, a Miquel dels Sants Oliver, que en aquells moments encara era col·laborador amb el periòdic de la Lliga. Això va portar a Gaziel a incorporar-se a La Vanguardia per a escriure sobre el Paris de la Primera Guerra Mundial. Les seves cròniques sobre la guerra van ser molt llegides a tota Espanya i el van consagrar com periodista. Des de llavors, i fins a 1953, va utilitzar quasi exclusivament el castellà, cosa que li va portar no poques crítiques per part dels sectors més catalanistes. Al diari barceloní, que durant la República va ser un dels que tenia més tirada de tota Espanya, va transcorrer bona part de la seva carrera periodística, i fins i tot va arribar a dirigir el diari entre 1920 i 1936. A aquella època es va convertir en el periodista polític més admirat i en el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica, que era el públic natural de La Vanguardia.

En esclatar la Guerra Civil, es va exiliar. Seva és la frase: "Si de la República han d'estar absents les dretes, quan manen les esquerres, i després, quan són les dretes les que governen, les esquerres han d'embogir i llençar-se a la revolució, no hi haurà, no l'ha hagut encara, veritable democràcia a Espanya. Com tantes altres coses, la democràcia aquí no es més que un nom d'arrels clàssiques i de contingut estranger". Va tornar a Espanya a 1940, acuitat per l'avanç nazi a Europa. Fou processat i absolt per les autoritats franquistes. Es va establir a Madrid, i va començar a escriure en català llibres de memòries i de viatges. Ja septuagenari, va tornar a Barcelona on va reprendre amb entusiasme l'escriptura en la seva llengua materna, tractant de reconciliar-se amb el catalanisme de la seva joventut.

Republicà i de tarannà modern, laïc i demòcrata, amant de la seva terra i la seva llengua, més federalista que nacionalista, va morir a l'edat de 77 anys i va deixar un llegat literari format per vuit llibres en castellà i catorze en català. Josep Benet, al pròleg a l'Obra Catalana Completa (1970) que va publicar pòstumament l'Editorial Selecta, va valorar així la seva contribució: «Probablement ha estat l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana aquest segle». Per a molts és considerat el primer periodista "modern" de l'estat espanyol, i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits.

És l'autor de la frase: «No seran pas les voluntats dels homes sinó les lleis de la Història les que alteraran l'actual estructura de la Península Ibèrica; la millor forma de produir-se aquesta evolució serà dins d'una Europa unida».

Pessoa i la civilització ibèrica

"A la península hispànica, d'una banda a l'altra, nosaltres no som pas llatins, som ibèrics. Cal basar-se en això, abans que en res més. Res tenim en comú, psicològicament, amb els dos països hereus de la civilització llatina pròpiament dita — Itàlia i França. Nosaltres no som llatins, som ibèrics. Tenim — espanyols i portuguesos — una mentalitat a part de la resta d'Europa. Per més diferències que ens en separin ( i aquestes certament existeixen) som més propers psíquicament els uns dels altres, del que qualsevol de nosaltres de qualsevol altre poble extra-ibèric. S'han dit coses com ara que nosaltres els portuguesos som més semblants als francesos, o als italians, que als espanyols; feliçment no és veritat".

(Recull de textos per a la pel·lícula "Mensagem")

"Nosaltres, ibèrics, som un encreuament de dos civilitzacions — la romana i l'àrab. A França i a Alemanya la civilització romana existeix superposada al fons original, sense cap més influència civilitzacional. Som, per això, més complexes i fecunds, per naturalesa, que França i Alemanya, [...]"

("Problema Ibérico")

"Ibèria
Separats, tindrem, cadascun de nosaltres, un sentit nacional; no tenim sentit civilitzacional. Podrem existir més o menys dignament i decent, com qualsevol Bèlgica o qualsevol Suïssa, però això no és existència digna a la que es pugui aspirar. Valem més que això; tenim dret a fer més que existir."

("Sentido nacional e sentido civilizacional: a Civilização Ibérica")

"Si som ibèrics, tenim dret a esperar que tot ha de tendir cap a una política ibèrica, cap a una civilització ibèrica que, comuna als països que composen Ibèria, a tots, no obstant, transcendeixi (transcendeixi a cadascun d'ells individualment)."

("A síntese cultural ibérica")

"Puix, doncs, s'ha de tendir cap a alguna unitat ibèrica, al mateix temps s'estableix que aquesta unitat ha d'estar constituïda per pobles el més divergents possible dins d'aquesta unitat. Desapareix per tant, per absurda, per ibèricament criminal, tota temptativa que es vulgui esbossar d'absorció d'un país per altre, com criminal resulta, llavors també, l'absorció (fictícia, de fet) de la nació catalana per Castella. Perque arribem finalment a la visió integral de la confederació ibèrica".

("Problema Ibérico")