25 d'abril

14 d'abril

80è aniversari de la Proclamació de la "República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per a formar la Confederació Ibèrica."

(Francesc Macià, 14 d'abril de 1931).

Mario Soares: Espanya i Portugal en el context europeu

Portugal i Espanya, un cop alliberats de les dictadures a les que durant dècades ambdós països van estar sotmesos, firmaren el mateix dia -el 12 de juny de 1985- a Lisboa i Madrid respectivament, la seva adhesió a la llavors anomenada CEE. Ho van fer, després de llargues negociacions, per raons d'ordre polític, en primer lloc, i d'ordre econòmic, a més a més. Per a consolidar les seves joves democràcies i assegurar-s'hi un més ràpid desenvolupament econòmic i social.

Vint-i-cinc anys després d'aquella data històrica, crec poder assegurar que una aclaparant majoria de la població d'Espanya i de Portugal no està pas penedida en absolut. Tot el contrari. Les transformacions de tots dos Estats ibèrics i de les seves societats civils han estat altament positives, en tots els àmbits. Han desaparegut les fronteres entre els nostres dos països, les relacions entre els dos Estats i governs han estat marcats per una total confiança mútua i amistat, ens hi sumarem a la moneda única -l'euro-, participem ambdós a la Comunitat Iberoamericana i hem mantingut posicions convergents en assumptes europeus.

Amb tot, la Unió Europea ha canviat molt, com la resta del món. I, per desgràcia, no sempre a millor. El colapse de l'univers comunista va portar a l'ampliació de la Unió, cap a l'est, i a la unificació de les dues Alemanya. De 12 Estats membres -quan ens hi vam adherir nosaltres- hem passat a 27: 17 d'ells pertanyen a la zona euro i 10 no s'hi han sumat a la moneda única, encara que pot ser hauriem de dir més bé nou, donat que Polònia es troba en negociacions -amb significatius avenços, sembla ser pel moment- per integrar-se també a la zona euro.

L'ampliació, políticament important i generosa, va servir també de justificació per a que la Unió, creada amb el Tractat de Maastricht el 1992, paralitzés el seu progrés institucional i subvertís, paulatinament, alguns principis fonamentals del projecte dels anomenats Països Fundadors. Per citar alguns exemples: la igualtat i la solidaritat entre tots els Estats membres han desaparegut; avui estan tots més o menys dominats per la Alemanya de la cancellera Merkel, que ha oblidat el que Alemanya deu a la Comunitat Europea i es considera ara la propietària d'Europa, recolzada pel seu servicial aliat, el president Sarkozy; hi ha un predomini de l'economia -i de les finances, sobre tot- per sobre de la política; o en unes altres paraules, un predomini del Banc Central Europeu i dels bancs alemanys, encara que no exclusivament, s'ha produït la paralització d'una Europa ciutadana i d'una Europa política, de caire federal, etcètera.

Succeeix a més que la Unió Europea, sumant els seus 27 Estats membres, està governada en aquests moments per 24 partits conservadors i ultra-conservadors i tan sols per tres partits socialistes, a Grècia, Espanya i Portugal (aquest amb un govern dimissionari, a l'espera d'eleccions). Només tres -adonem-nos-en- i tots de l'anomenada Europa del Sud. El pes de la qual a Europa i al món -convinguem- es basa, més que en els diners, en la història i en allò que representen: Grècia, a qui devem la democràcia, la filosofia i la ciència, Espanya i Portugal que difondiren la civilització europea per l'ampli món que van descobrir, i que es van portar de tornada a Europa un millor coneixement del planeta. No són coses nímies, però clar, els economistes, com només veuen els diners, se n'obliden de la resta. I tal vegada per això s'enganyen tant sovint... Els tres Estats citats podrien haver-s'hi plantat davant de les exigències d'una Alemanya que els abocava cap a una recessió inacceptable. Però no tingueren valor per a fer-ho.

La crisi financera i econòmica que avui s'hi abat sobre el món -i que està lluny de ser superada- encara no ha estat compresa bé per les instàncies que regeixen la Unió. Com s'acostuma a dir, "no hi ha més cec que qui no vol veure". Els liders de la Unió es neguen a acceptar que el neoliberalisme, com a ideologia, està esgotat, com fa 20 anys li va passar al comunisme. Per això, es neguen a considerar el perill de la recessió, a adonar-se'n de que a més de la reducció del dèficit, és necessari, de la mateixa manera, procurar reduir la desocupació, les tremendes desigualtats socials de les nostres societats i buscar un nou paradigma de desenvolupament.

Si no passa així, la crisi portarà a trencaments que poden ser violentes i perilloses. Vegis l'exemple de la manifestació que fa dies va tenir lloc a Londres, que va mobilitzar a 500.000 manifestants, alguns dels quals es van mostrar molt agressius. Com abans havia passat a Grècia, Bèlgica, França, Itàlia i a d'altres països. Si Europa no percep el descontent que regna -per totes bandes- contra els governs nacionals i les institucions europees i la distància que els separa dels seus pobles, és indubtable que ens encaminem cap a la decadència de la Unió Europea, en un món en transformació, i cap a la seva possible disgregació. Una tragèdia que correspon als ciutadans evitar. Perquè a les democràcies és mitjançant els vots com s'escolleix als governs. I si els governs són dolents, en un darrer anàlisi, la responsabilitat competeix als ciutadans, que poden derribar-los gràcies al sufragi popular.

(article publicat a El País)