Introdueixo aquí a una de les grans figures de l'Iberisme:
Sinibald de Mas i Sans (1809-1868). Sinòleg, pintor, cal·lígraf, escriptor, ambaixador, aventurer i
intel.lectual iberista espanyol, i un dels pioners de la fotografia.
Deixeble de Pablo Alabern a Barcelona, va presentar a les Corts el 1821 unes proves pràctiques de cal·ligrafia. Va estudiar idiomes, dels que va arribar a conèixer uns vint, així com física. Va traduir l'
Eneida de Virgíli en hexàmetres castellans. Va ser un bon pintor, es conserven els seus retrats de Manuel de Cabanyes i de Joaquim Roca i Cornet, realitzats cap a 1830. El 1831 va publicar a Barcelona
Vint-i-quatre poemes lírics i
Aristòdemos, una tragèdia en vers en la qual va intentar exercir un interessant i peculiar sistema de mètrica, que va descriure en el seu assaig
Sistema musical de la llengua castellana (Barcelona, 1832). Protegit per Remisa, va col.laborar a
El Vapor fins a mitjans de 1834. Recomanat per Félix Torres i Amat va obtenir la protecció de Cea Bermúdez, Francisco Martínez de la Rosa i Javier de Burgos per ser nomenat traductor
encarregat de viatjar per l'Orient amb comissió de recollir notícies i documents literaris i estadístics, de política, comerç i de tot gènere que poguessin importar als interessos i glòries nacionals.
La seva aventura viatgera, iniciada el 1834, el va portar de Marsella a Constantinoble, on va contreure amistat amb el il.lustrat orientalista López de Córdoba, i fins 1838 a que va arribar a Calcuta, va passar pel Líban, Palestina, Egipte, Aràbia i Pèrsia. A Bengala va fer alguns dels primers darregotips coneguts de la regió. Com la seva paga trigava a venir, es va instal·lar a Manila, vivint de la seva habilitat com a retratista i de la caritat del pare Manuel Bueno, que el va tenir allotjat a la seva cel·la cinc mesos. A la seva tornada a Madrid el 1842 va publicar
Informe sobre l'estat de les illes Filipines, primer en edició confidencial de 1842, i després publicament, el 1843; com defensava la independència de l'arxipèlag, ell mateix va censurar la part que no li va agradar al govern. Establert a Macau el 1844, va publicar
L'Ideographie, 1844, i a Manila el seu
Pot-pourri literari (1845), dedicat a Torres i Amat. Va col·laborar a
El Renacimiento de Madrid (1847). En aquest mateix any va ser designat com a
primer ambaixador espanyol a la Xina; hi havia arribat per primera vegada quan tenia 34 anys. Va obtenir la representació i seu diplomàtica a Pequín quan només França, Gran Bretanya i EE.UU. havien aconseguit l'acreditació de l'emperador manxú, molt reticent a la penetració occidental, i el seu amic José de Aguilar, que arribaria a ser també un gran sinòleg, va obtenir el consolat de Hong Kong el 1848 amb residència a Macau.
Tornat a Madrid el 1851, entre les seves obres d'assaig polític destaca, motivat pel moviment pro "Unió Ibèrica",
La Ibèria. Memòria sobre la conveniència de la unió pacífica i legal de Portugal i Espanya. Aquesta obra va ser publicada per primera vegada a Lisboa el 1851; Latino Coelho la va traduir al portuguès el 1852. Va ser molt reimpresa tant en aquesta mateixa ciutat com a Madrid. L'obra intentava, segons Rocamora, demostrar
"els avantatges polítics, econòmics i socials de la unió de les dues monarquies peninsulars en una sola nació". Se la pot considerar com a manifestació dels interessos econòmics de la burges
ia peninsular, que, en competència amb França i Anglaterra, volia ampliar el seu mercat. L'escut de la nova nació era el d'Espanya i Portugal units, i la bandera constava de quatre colors: blanc, blau, vermell i groc. El 1853 es va reimprimir a Madrid al mateix temps que les seves
Obres literàries. Va ser condecorat amb l'Ordre de Carles III.
De Mas va escriure també
l'Angleterre, la Chine et l'Inde, París, 1857, i
La Chine et les puissance chrétiennes, París, 1861, llibres molt documentats que recomanen augmentar el comerç i dividir la Xina per a la seva millor explotació comercial pels països europeus. Tornant a la seva afició per la cal·ligrafia, va publicar a París
Cartilla, 1858 i, en col·laboració amb Jeroni Canals,
Art d'escriure en lletra espanyola, 1860; amb W. Norriat va escriure
Art d'escriure lletra anglesa, 1860. Manuel Ovilo i Otero escriu també que és autor de
Colección de despachos diplomáticos. Són les seves comunicacions dirigides al govern. La primera versa sobre Grècia; una altra sobre Suez; una altra de Moka; una altra de Calcuta. També d'una
Notícia estadística i mercantil de Shanghay, de
Ningpó, d'
Intèrpret del viatger a l'Orient, d'
Estat de les illes Filipines, 1845 i de
Memòria sobre les rendes públiques de Filipines i els mitjans de augmentar-les.
Aquesta nit es juga a l'Estádio da Luz un partit amistós entre les seleccions de Portugal i Espanya, que pretén donar impuls a la iniciativa conjunta per a celebrar al 2018 la Copa Mundial de Futbol, a la que hi opten sota la denominació de Candidatura Ibérica.
Aquesta llei suposa un avanç substancial en el reconeixement de la identitat aranesa i occitana, i el seu autogovern, ja que la Vall d'Aran es converteix així en el primer i únic territori d'Occitània on la llengua occitana, anomenada aqui aranés, aconsegueix la oficialitat. Es col·loca així l'Aran a la centralitat de la comunitat occitana, i suposa un exemple, un referent i una esperança per a la resta de territoris. El territori més petit d'Occitània, i amb el menor nombre de parlants, ha donat el pas més important en favor de la seva llengua i cultura. A més, potencia els lligams i els compromís entre Catalunya i Occitània, en contacte des de l'època medieval, i que avui dia, en el context europeu, es tradueix en interessos econòmics i culturals de gran importància.
Des de la romana Hispània, passant pel regne visigot o la presència àrab, la unitat va ser una constant. Amb la Reconquesta aquesta unitat es fragmenta, i cada poble discorre autònomament, malgrat això, la visió de la unitat ibèrica sempre va estar present, i prova d'això és la política d'aliances matrimonials. Amb Felip d'Habsburg aquesta unitat es materialitza, reunint sota una mateixa corona les Espanyes i Portugal. Però al 1640, per diferents motius, es tornen a separar els seus destins.
En aquest nou escenari és on més sentit té acomplir aquest somni anomenat Ibèria. Crear un projecte fort dins d'Europa, capaç de jugar un paper a la comunitat internacional, plenament democràtic i federal, que resolgui per fi les dinàmiques centrípetes i centrífugues, on es respectin les nostres llengües, cultures, història i identitats; en definitiva, on tots hi estiguem a gust.
