diumenge, 19 de juny del 2011

'Però no va pujar a les estrelles, si a la terra pertanyia...'

"La mort és un procés natural, quan m'arribi entraré al no res i em dissoldré en ella".

José Saramago

Ja descansa a la seva Lisboa, en terra de Lanzarote sota una olivera d'Azinhaga.



dijous, 14 d’abril del 2011

14 d'abril

80è aniversari de la Proclamació de la "República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per a formar la Confederació Ibèrica."
(Francesc Macià, 14 d'abril de 1931).

diumenge, 10 d’abril del 2011

Mario Soares: Espanya i Portugal en el context europeu

Portugal i Espanya, un cop alliberats de les dictadures a les que durant dècades ambdós països van estar sotmesos, firmaren el mateix dia -el 12 de juny de 1985- a Lisboa i Madrid respectivament, la seva adhesió a la llavors anomenada CEE. Ho van fer, després de llargues negociacions, per raons d'ordre polític, en primer lloc, i d'ordre econòmic, a més a més. Per a consolidar les seves joves democràcies i assegurar-s'hi un més ràpid desenvolupament econòmic i social.

Vint-i-cinc anys després d'aquella data històrica, crec poder assegurar que una aclaparant majoria de la població d'Espanya i de Portugal no està pas penedida en absolut. Tot el contrari. Les transformacions de tots dos Estats ibèrics i de les seves societats civils han estat altament positives, en tots els àmbits. Han desaparegut les fronteres entre els nostres dos països, les relacions entre els dos Estats i governs han estat marcats per una total confiança mútua i amistat, ens hi sumarem a la moneda única -l'euro-, participem ambdós a la Comunitat Iberoamericana i hem mantingut posicions convergents en assumptes europeus.

Amb tot, la Unió Europea ha canviat molt, com la resta del món. I, per desgràcia, no sempre a millor. El colapse de l'univers comunista va portar a l'ampliació de la Unió, cap a l'est, i a la unificació de les dues Alemanya. De 12 Estats membres -quan ens hi vam adherir nosaltres- hem passat a 27: 17 d'ells pertanyen a la zona euro i 10 no s'hi han sumat a la moneda única, encara que pot ser hauriem de dir més bé nou, donat que Polònia es troba en negociacions -amb significatius avenços, sembla ser pel moment- per integrar-se també a la zona euro.

L'ampliació, políticament important i generosa, va servir també de justificació per a que la Unió, creada amb el Tractat de Maastricht el 1992, paralitzés el seu progrés institucional i subvertís, paulatinament, alguns principis fonamentals del projecte dels anomenats Països Fundadors. Per citar alguns exemples: la igualtat i la solidaritat entre tots els Estats membres han desaparegut; avui estan tots més o menys dominats per la Alemanya de la cancellera Merkel, que ha oblidat el que Alemanya deu a la Comunitat Europea i es considera ara la propietària d'Europa, recolzada pel seu servicial aliat, el president Sarkozy; hi ha un predomini de l'economia -i de les finances, sobre tot- per sobre de la política; o en unes altres paraules, un predomini del Banc Central Europeu i dels bancs alemanys, encara que no exclusivament, s'ha produït la paralització d'una Europa ciutadana i d'una Europa política, de caire federal, etcètera.

Succeeix a més que la Unió Europea, sumant els seus 27 Estats membres, està governada en aquests moments per 24 partits conservadors i ultra-conservadors i tan sols per tres partits socialistes, a Grècia, Espanya i Portugal (aquest amb un govern dimissionari, a l'espera d'eleccions). Només tres -adonem-nos-en- i tots de l'anomenada Europa del Sud. El pes de la qual a Europa i al món -convinguem- es basa, més que en els diners, en la història i en allò que representen: Grècia, a qui devem la democràcia, la filosofia i la ciència, Espanya i Portugal que difondiren la civilització europea per l'ampli món que van descobrir, i que es van portar de tornada a Europa un millor coneixement del planeta. No són coses nímies, però clar, els economistes, com només veuen els diners, se n'obliden de la resta. I tal vegada per això s'enganyen tant sovint... Els tres Estats citats podrien haver-s'hi plantat davant de les exigències d'una Alemanya que els abocava cap a una recessió inacceptable. Però no tingueren valor per a fer-ho.

La crisi financera i econòmica que avui s'hi abat sobre el món -i que està lluny de ser superada- encara no ha estat compresa bé per les instàncies que regeixen la Unió. Com s'acostuma a dir, "no hi ha més cec que qui no vol veure". Els liders de la Unió es neguen a acceptar que el neoliberalisme, com a ideologia, està esgotat, com fa 20 anys li va passar al comunisme. Per això, es neguen a considerar el perill de la recessió, a adonar-se'n de que a més de la reducció del dèficit, és necessari, de la mateixa manera, procurar reduir la desocupació, les tremendes desigualtats socials de les nostres societats i buscar un nou paradigma de desenvolupament.

Si no passa així, la crisi portarà a trencaments que poden ser violentes i perilloses. Vegis l'exemple de la manifestació que fa dies va tenir lloc a Londres, que va mobilitzar a 500.000 manifestants, alguns dels quals es van mostrar molt agressius. Com abans havia passat a Grècia, Bèlgica, França, Itàlia i a d'altres països. Si Europa no percep el descontent que regna -per totes bandes- contra els governs nacionals i les institucions europees i la distància que els separa dels seus pobles, és indubtable que ens encaminem cap a la decadència de la Unió Europea, en un món en transformació, i cap a la seva possible disgregació. Una tragèdia que correspon als ciutadans evitar. Perquè a les democràcies és mitjançant els vots com s'escolleix als governs. I si els governs són dolents, en un darrer anàlisi, la responsabilitat competeix als ciutadans, que poden derribar-los gràcies al sufragi popular.



(article publicat a El País)

dilluns, 28 de febrer del 2011


¡Andaluces, levantaos!
¡Pedid tierra y libertad!
¡Sea por Andalucía libre,
Iberia y la Humanidad!

dilluns, 7 de febrer del 2011

Teófilo Braga i la construcció ibèrica

Teófilo Braga, president que va ser del govern provisional de la República de Portugal, escrivia abans que es proclamés la República al seu país, a propòsit d'una possible unió d'Espanya i Portugal:

"Si la República a la Península hispànica vol tenir un destí ferm i progressiu haurà de seguir les tendències separatistes, que són immortals, amb la forma disciplinada d'un pacte federatiu, reconstituïnt l'autonomia d'aquests petits Estats de l'Edat Mitja. Quan la República hagi dividit Espanya en els Estats autònoms de Galícia, Astúries, Biscaia, Navarra, Catalunya, Aragó, València, Múrcia, Granada, Andalusia, Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella, i Lleó, llavors només Portugal podrà constituir amb ella una Federació, tenint assegurada la seva independència contra tota annexió ibèrica llavors només podrà constituir, sense obstacles, el Pacte Federal dels Estats lliures peninsulars i ibèrics. El contrari és un absurd, una violència, que no es farà sense vessar sang, i el resultat el qual es veuria destruït poc temps després, com ho va ser al 1640."

I dirigint-se als republicans espanyols, Teófilo Braga hi afegia:

"El règim republicà mentre ambdós països es governin per ells mateixos, no pot, sense viciar la seva essència, atacar el principi de les autonomies nacionals. Gràcies a la República, Espanya serà emancipada, d'aquest unitarisme polític que l'ofega; una nova saba circularà entre les diferents parts que composen aquest país; les seves energies heròiques, les seves capacitats artístiques i científiques trobaran un nou al·licient. I el mateix Portugal, atrofiada per seixanta anys d'un liberalisme bastard, veurà sorgir en el règim republicà els seus nous homes que tindran consciència d'omplir una missió social. Els dos països confederats formaran una potència europea, veritable punt de suport de la Confederació Llatina o occidental, la Federació Ibèrica, tenint com a propòsit una acció comuna, tindran una gran influència internacional sota el triple punt de vista científic, econòmic i jurídic.

És un fet indiscutible que durant els darrers trenta anys, el moviment de secessió a Catalunya —la Portugal de l'Est— ha pres gran increment. Semblava que amb la República, aquest separatisme latent quedaria esvaït, ja que la República cabia esperar que fora federal. Però la no alteració de les bases de l'Estat ha donat, per contra, nova empenta al separatisme català. Seria ridícul pretendre que aquest moviment és artificial. No. Respon a una realitat històrica. El separatisme és la resposta que abaix es dona a l'Estat cesarista, a l'Estat unitari i gendarme. Les raons que fa tres segles varen determinar la separació de Portugal i la insurrecció de Catalunya faran que demà, si la política espanyola no pateix una transformació radical, Catalunya es separi i després Bascònia, Galícia, les Balears...
La nació respon a un procés històric necessari. Abans que el món faci la seva unitat definitiva, abans que desapareguin completament les fronteres —gran idea socialista—, la nació és un esglaó, una part d'aquest grandiós moviment d'integració en l'espai i el temps. Però el que no té raó de ser, el que s'enfonsa inevitablement en un moment de crisi, és tota estructuració artificial oposada al rumb progressiu de la Història. Va desfer-se l'Imperi austrohongarés; va quedar esquarterat per la guerra perque allà també, com a Espanya, l'Estat feia impossible la lliure coordinació nacional. A Espanya, que en suma és el que queda d'un vell imperi, li està reservat una fi semblant, seguint el procés d'enfonsament, si no es tritura l'Estat per a fer sobre les seves runes una estructuració enfocada cap endavant i no endarrere, com passa ara.
L'aspiració d'un espanyol revolucionari no ha de ser que un dia, potser no llunyà, seguint l'impuls actual, la Península Ibèrica quedi convertida en un mosaïi balcànic en rivalitats i lluites armades fomentades per l'imperialisme estranger, sinó que, per contra, ha de tendir a buscar la lliure i espontània reincorporació de Portugal a la gran unitat ibèrica”…

divendres, 4 de febrer del 2011

Portugal, tan lluny

Aquest diumenge farà ja dues setmanes de les eleccions a la presidència de la República de Portugal i es pot dir que, entre nosaltres, el seu ressò ha passat amb la mateixa rapidesa i indiferència que si s’hagués tractat de Guinea-Conakry, Vanuatu o Belize. Sempre m’ha sorprès i disgustat aquest desinterès català per Portugal, país amb el qual tantes coses tenim en comú, en el passat i en el present. Units a Espanya per l’esquena, façana atlàntica i mediterrània de la península ibèrica, respectivament, uns i altres ja fa temps que hauríem d’haver fet una aliança d’interessos, ja que a tots ens convé una península multipolar i no radial, amb seu central a Madrid. Ens convé en l’economia, el transport, la cultura i la política.

De fet, es pot dir que Portugal ens en deu una. Immersos tots dos, el 1640, en una guerra contra Castella, ells van aconseguir desempallegar-se’n i proclamar-se independents, en tenir el gruix de les tropes enemigues centrades en Catalunya. En parlàvem, en un sopar memorable, davant del riu Teixo, a Lisboa, amb Mário Soares i Manuel Alegre. Aquest darrer, candidat de l’esquerra a la presidència de Portugal i bon coneixedor de la poesia catalana, és un destacadíssim poeta, novel·lista, vicepresident del Parlament i autor del preàmbul de la constitució del seu país, on el primer valor al qual es fa referència és la “independència nacional”. Ja des de l’època del seu activíssim exili a Algèria, ha unit sempre els plantejaments d’esquerres amb la defensa de la identitat nacional, sense cap mena de complex.

La iniciativa privada catalana ja fa temps que té a Portugal un pes notable, mentre que, ben contràriament, les relacions polítiques entre partits institucions són, de fet, pràcticament inexistents i les culturals són mínimes. És llàstima que així sigui i que no puguem beneficiar-nos d’uns fluxos de relacions que tan positius serien en l’àmbit cultural, per a les nostres llengües, i econòmic, pensant sobretot en el mercat tan interessant que configuren els països de llengua portuguesa. I, lògicament, també a la política.

(article publicat a NacióDigital.com)