Pessoa i la civilització ibèrica

"A la península hispànica, d'una banda a l'altra, nosaltres no som pas llatins, som ibèrics. Cal basar-se en això, abans que en res més. Res tenim en comú, psicològicament, amb els dos països hereus de la civilització llatina pròpiament dita — Itàlia i França. Nosaltres no som llatins, som ibèrics. Tenim — espanyols i portuguesos — una mentalitat a part de la resta d'Europa. Per més diferències que ens en separin ( i aquestes certament existeixen) som més propers psíquicament els uns dels altres, del que qualsevol de nosaltres de qualsevol altre poble extra-ibèric. S'han dit coses com ara que nosaltres els portuguesos som més semblants als francesos, o als italians, que als espanyols; feliçment no és veritat".

(Recull de textos per a la pel·lícula "Mensagem")

"Nosaltres, ibèrics, som un encreuament de dos civilitzacions — la romana i l'àrab. A França i a Alemanya la civilització romana existeix superposada al fons original, sense cap més influència civilitzacional. Som, per això, més complexes i fecunds, per naturalesa, que França i Alemanya, [...]"

("Problema Ibérico")

"Ibèria
Separats, tindrem, cadascun de nosaltres, un sentit nacional; no tenim sentit civilitzacional. Podrem existir més o menys dignament i decent, com qualsevol Bèlgica o qualsevol Suïssa, però això no és existència digna a la que es pugui aspirar. Valem més que això; tenim dret a fer més que existir."

("Sentido nacional e sentido civilizacional: a Civilização Ibérica")

"Si som ibèrics, tenim dret a esperar que tot ha de tendir cap a una política ibèrica, cap a una civilització ibèrica que, comuna als països que composen Ibèria, a tots, no obstant, transcendeixi (transcendeixi a cadascun d'ells individualment)."

("A síntese cultural ibérica")

"Puix, doncs, s'ha de tendir cap a alguna unitat ibèrica, al mateix temps s'estableix que aquesta unitat ha d'estar constituïda per pobles el més divergents possible dins d'aquesta unitat. Desapareix per tant, per absurda, per ibèricament criminal, tota temptativa que es vulgui esbossar d'absorció d'un país per altre, com criminal resulta, llavors també, l'absorció (fictícia, de fet) de la nació catalana per Castella. Perque arribem finalment a la visió integral de la confederació ibèrica".

("Problema Ibérico")

Presentació de la Llei de l'occità

Ahir va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans la presentació de la "Llei de l'occità, aranés en Aran", que va ser aprovada el 22 de setembre de 2010.

A l'acte, a més del president de l'IEC, el sociòleg Salvador Giner, i Enric Garriga Trullols, president del CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català), intervingueren alguns ponents de la llei (les diputades Carme Vidal -CDC- i Maria Àngels Cabasés -ERC-, i el diputat Francesc Pané -ICV), el Síndic del Conselh Generau d'Aran, Paco Boya, i Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta llei suposa un avanç substancial en el reconeixement de la identitat aranesa i occitana, i el seu autogovern, ja que la Vall d'Aran es converteix així en el primer i únic territori d'Occitània on la llengua occitana, anomenada aqui aranés, aconsegueix la oficialitat. Es col·loca així l'Aran a la centralitat de la comunitat occitana, i suposa un exemple, un referent i una esperança per a la resta de territoris. El territori més petit d'Occitània, i amb el menor nombre de parlants, ha donat el pas més important en favor de la seva llengua i cultura. A més, potencia els lligams i els compromís entre Catalunya i Occitània, en contacte des de l'època medieval, i que avui dia, en el context europeu, es tradueix en interessos econòmics i culturals de gran importància.

S'enforteix l'idioma i se li dota dels mecanismes necessaris, no només per a la seva supervivència, sinó per a la seva recuperació. Es creen instruments com ara una plataforma audiovisual de televisió per Internet, Hèm TV, o l'Institut d'Estudis Aranesi, que vetllarà per la llengua, cultura i identitat araneses, així com garantir la unitat de la llengua occitana; però el més important és la prioritat que se'n dóna a l'educació.

Suposa una gran passa al front, ja que, amb uns 6.000 parlants, la oficialitat no es circumscriu només a la Vall d'Aran, sinó que inclou tota Catalunya, passant així a ser la tercera llengua oficial a tot el territori, garantint-se així el respecte per a totes elles.

Catalunya es converteix així en l'únic territori de la UE, juntament amb Luxemburg, que té tres llengües com a oficials; és una lliçó de respecte, implicació, sensibilitat i valentia, una actitud molt diferent a la d'altres territoris, a on no només una única llengua pot gaudir de respecte i oficialitat, sinó que s'intenta minoritzar a la resta.

Com va dir Francesc Pané, no passaria pas res si desapareix una papallona, queden moltes altres papallones; ni si desapareixen totes les papallones, encara hi haurien molts altres animals; però un món sense papallones ens faria molt més pobres a tots. Una llengua és una manera d'explicar el món, una cosmovisió, un ànima. Que cada setmana morin dues llengües al món, ens empobreix...

L'Iberisme

Els pobles ibèrics han caminat junts des de sempre, amb una història de vegades en comú, de vegades en paral·lel.

Des de la romana Hispània, passant pel regne visigot o la presència àrab, la unitat va ser una constant. Amb la Reconquesta aquesta unitat es fragmenta, i cada poble discorre autònomament, malgrat això, la visió de la unitat ibèrica sempre va estar present, i prova d'això és la política d'aliances matrimonials. Amb Felip d'Habsburg aquesta unitat es materialitza, reunint sota una mateixa corona les Espanyes i Portugal. Però al 1640, per diferents motius, es tornen a separar els seus destins.

I arribem al segle XIX, quan sorgeix l'Iberisme com a tal; un moviment que buscava emular els èxits de la Unificació alemanya o el Risorgimento italià. Des de les Corts de Cadis (les corts constituents durant la invasió napoleònica), es va intentar una aliança liberal amb Portugal, unint forces per lluitar contra l'absolutisme i l'Antic Règim. I en la segona meitat del segle, aquest iberisme adquireix un caràcter progressista, federal i republicà.

Amb l'Ultimàtum Britànic de 1890 contra el colonialisme portugués, o amb l'anomenat Desastre de 1898 i la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, sorgeixen noves veus que clamen per una unió ibèrica, sobre tot des del nacionalisme perifèric, per a reconduir la deriva peninsular. A aquestes veus s'hi uneixen, per exemple, la de Miguel de Unamuno o Teófilo Braga.

I així ens trobem que, fins i tot la Constitució de la II República Espanyola reconeixia la doble nacionalitat hispano-portuguesa. O que Francesc Macià proclamà "l'Estat Català integrat en la federació de Repúbliques Ibèriques". Després vingueren dictadures feixistes a una banda i l'altra, i per fi la democràcia, tot i que en el cas portuguès, de manera molt més digna. I al 1986 s'incorporen ambdós estats al projecte europeu.

En aquest nou escenari és on més sentit té acomplir aquest somni anomenat Ibèria. Crear un projecte fort dins d'Europa, capaç de jugar un paper a la comunitat internacional, plenament democràtic i federal, que resolgui per fi les dinàmiques centrípetes i centrífugues, on es respectin les nostres llengües, cultures, història i identitats; en definitiva, on tots hi estiguem a gust.

«No seran pas les voluntats dels homes sinó les lleis de la Història les que alteraran l'actual estructura de la Península Ibèrica. La millor manera de produir-se aquesta evolució serà dins d'una Europa unida».

Agustí Calvet, Gaziel. (1887-1964)