Portugal, tan lluny

Aquest diumenge farà ja dues setmanes de les eleccions a la presidència de la República de Portugal i es pot dir que, entre nosaltres, el seu ressò ha passat amb la mateixa rapidesa i indiferència que si s’hagués tractat de Guinea-Conakry, Vanuatu o Belize. Sempre m’ha sorprès i disgustat aquest desinterès català per Portugal, país amb el qual tantes coses tenim en comú, en el passat i en el present. Units a Espanya per l’esquena, façana atlàntica i mediterrània de la península ibèrica, respectivament, uns i altres ja fa temps que hauríem d’haver fet una aliança d’interessos, ja que a tots ens convé una península multipolar i no radial, amb seu central a Madrid. Ens convé en l’economia, el transport, la cultura i la política.

De fet, es pot dir que Portugal ens en deu una. Immersos tots dos, el 1640, en una guerra contra Castella, ells van aconseguir desempallegar-se’n i proclamar-se independents, en tenir el gruix de les tropes enemigues centrades en Catalunya. En parlàvem, en un sopar memorable, davant del riu Teixo, a Lisboa, amb Mário Soares i Manuel Alegre. Aquest darrer, candidat de l’esquerra a la presidència de Portugal i bon coneixedor de la poesia catalana, és un destacadíssim poeta, novel·lista, vicepresident del Parlament i autor del preàmbul de la constitució del seu país, on el primer valor al qual es fa referència és la “independència nacional”. Ja des de l’època del seu activíssim exili a Algèria, ha unit sempre els plantejaments d’esquerres amb la defensa de la identitat nacional, sense cap mena de complex.

La iniciativa privada catalana ja fa temps que té a Portugal un pes notable, mentre que, ben contràriament, les relacions polítiques entre partits institucions són, de fet, pràcticament inexistents i les culturals són mínimes. És llàstima que així sigui i que no puguem beneficiar-nos d’uns fluxos de relacions que tan positius serien en l’àmbit cultural, per a les nostres llengües, i econòmic, pensant sobretot en el mercat tan interessant que configuren els països de llengua portuguesa. I, lògicament, també a la política.

(article publicat a NacióDigital.com)

Presentació de la Llei de l'occità

Ahir va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans la presentació de la "Llei de l'occità, aranés en Aran", que va ser aprovada el 22 de setembre de 2010.

A l'acte, a més del president de l'IEC, el sociòleg Salvador Giner, i Enric Garriga Trullols, president del CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català), intervingueren alguns ponents de la llei (les diputades Carme Vidal -CDC- i Maria Àngels Cabasés -ERC-, i el diputat Francesc Pané -ICV), el Síndic del Conselh Generau d'Aran, Paco Boya, i Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta llei suposa un avanç substancial en el reconeixement de la identitat aranesa i occitana, i el seu autogovern, ja que la Vall d'Aran es converteix així en el primer i únic territori d'Occitània on la llengua occitana, anomenada aqui aranés, aconsegueix la oficialitat. Es col·loca així l'Aran a la centralitat de la comunitat occitana, i suposa un exemple, un referent i una esperança per a la resta de territoris. El territori més petit d'Occitània, i amb el menor nombre de parlants, ha donat el pas més important en favor de la seva llengua i cultura. A més, potencia els lligams i els compromís entre Catalunya i Occitània, en contacte des de l'època medieval, i que avui dia, en el context europeu, es tradueix en interessos econòmics i culturals de gran importància.

S'enforteix l'idioma i se li dota dels mecanismes necessaris, no només per a la seva supervivència, sinó per a la seva recuperació. Es creen instruments com ara una plataforma audiovisual de televisió per Internet, Hèm TV, o l'Institut d'Estudis Aranesi, que vetllarà per la llengua, cultura i identitat araneses, així com garantir la unitat de la llengua occitana; però el més important és la prioritat que se'n dóna a l'educació.

Suposa una gran passa al front, ja que, amb uns 6.000 parlants, la oficialitat no es circumscriu només a la Vall d'Aran, sinó que inclou tota Catalunya, passant així a ser la tercera llengua oficial a tot el territori, garantint-se així el respecte per a totes elles.

Catalunya es converteix així en l'únic territori de la UE, juntament amb Luxemburg, que té tres llengües com a oficials; és una lliçó de respecte, implicació, sensibilitat i valentia, una actitud molt diferent a la d'altres territoris, a on no només una única llengua pot gaudir de respecte i oficialitat, sinó que s'intenta minoritzar a la resta.

Com va dir Francesc Pané, no passaria pas res si desapareix una papallona, queden moltes altres papallones; ni si desapareixen totes les papallones, encara hi haurien molts altres animals; però un món sense papallones ens faria molt més pobres a tots. Una llengua és una manera d'explicar el món, una cosmovisió, un ànima. Que cada setmana morin dues llengües al món, ens empobreix...