L'Iberisme

Els pobles ibèrics han caminat junts des de sempre, amb una història de vegades en comú, de vegades en paral·lel.

Des de la romana Hispània, passant pel regne visigot o la presència àrab, la unitat va ser una constant. Amb la Reconquesta aquesta unitat es fragmenta, i cada poble discorre autònomament, malgrat això, la visió de la unitat ibèrica sempre va estar present, i prova d'això és la política d'aliances matrimonials. Amb Felip d'Habsburg aquesta unitat es materialitza, reunint sota una mateixa corona les Espanyes i Portugal. Però al 1640, per diferents motius, es tornen a separar els seus destins.

I arribem al segle XIX, quan sorgeix l'Iberisme com a tal; un moviment que buscava emular els èxits de la Unificació alemanya o el Risorgimento italià. Des de les Corts de Cadis (les corts constituents durant la invasió napoleònica), es va intentar una aliança liberal amb Portugal, unint forces per lluitar contra l'absolutisme i l'Antic Règim. I en la segona meitat del segle, aquest iberisme adquireix un caràcter progressista, federal i republicà.

Amb l'Ultimàtum Britànic de 1890 contra el colonialisme portugués, o amb l'anomenat Desastre de 1898 i la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, sorgeixen noves veus que clamen per una unió ibèrica, sobre tot des del nacionalisme perifèric, per a reconduir la deriva peninsular. A aquestes veus s'hi uneixen, per exemple, la de Miguel de Unamuno o Teófilo Braga.

I així ens trobem que, fins i tot la Constitució de la II República Espanyola reconeixia la doble nacionalitat hispano-portuguesa. O que Francesc Macià proclamà "l'Estat Català integrat en la federació de Repúbliques Ibèriques". Després vingueren dictadures feixistes a una banda i l'altra, i per fi la democràcia, tot i que en el cas portuguès, de manera molt més digna. I al 1986 s'incorporen ambdós estats al projecte europeu.

En aquest nou escenari és on més sentit té acomplir aquest somni anomenat Ibèria. Crear un projecte fort dins d'Europa, capaç de jugar un paper a la comunitat internacional, plenament democràtic i federal, que resolgui per fi les dinàmiques centrípetes i centrífugues, on es respectin les nostres llengües, cultures, història i identitats; en definitiva, on tots hi estiguem a gust.

«No seran pas les voluntats dels homes sinó les lleis de la Història les que alteraran l'actual estructura de la Península Ibèrica. La millor manera de produir-se aquesta evolució serà dins d'una Europa unida».

Agustí Calvet, Gaziel. (1887-1964)